Destapa’t: Una campanya per a visibilitzar les conductes d’odi

,

Té l’objectiu de contribuir a la sensibilització de la ciutadania en pro de la diversitat i la igualtat. D’aquesta manera promoure una ciutadania crítica i compromesa amb els Drets Humans. Les conductes d’odi són aquelles conductes o comportaments violents motivats pels prejudicis i reproducció dels mateixos.

Aquestes conductes s’han donat en les societats humanes al llarg de tota la història i són organitzades sota un discurs d’odi que porta implícit el rebuig de part de la societat per motius racistes, antisemites, ideologia, religió, creences, gènere, orientació sexual, malaltia o diverses capacitats.

En els últims anys, les estadístiques de l’OSCE, expliquen les dades de víctimes del 2019 superant les 600 persones i com afecta també, en major grau, a la població més jove.
Pretenem així, col·laborar en la consecució de l’ODS 10: «Reduir les desigualtats i garantir que ningú es queda enrere» i sensibilitzar a la població sobre la discriminació social cap a diversos col·lectius.

Més a baix es poden veure els testimonis de 4 històries contades en primera persona. 

      – Financiadores: Diputació de València. Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives (Generalitat Valenciana).
      – Período de ejecución: 2021
      – Personas Beneficiarias: Población en general
      – Importe subvencionado: 1.979,37 € (Diputación de Valencia) 

 

Xiquet o heroi? Probablement cap. Vivim en una societat on la ignorància es vist de condescendència i en el qual el “políticament correcte” té més de polític que de correcte.

Quan em trobe amb una persona que no té experiència amb una persona cega (estic segur que passa amb qualsevol cosa que s’isca de la norma però només puc parlar per la part que em toca) la tendència és “t’ajudaré a fer això perquè no pots a soles» (xiquet) o “titllaré d’increïble» (heroi) que sigues capaç de fer coses com anar només pel carrer, cuinar, vestir-te o qualsevol cosa bàsica en la vida d’una persona. I, al final, em trobe en situacions en les quals «m’ajuden» en coses que no necessite.

Ho equipare a com si et trobares a algú menjant al carrer i li llevares la forqueta per a donar-li la teua de menjar o gent que estaria disposada a donar-me les claus de la ciutat fins per netejar-me el cul. Si haguera de parlar de barreres per a mi aquesta és la més visible encara que intangible.

El meu major hàndicap és haver de demostrar-li a la gent que sóc capaç de fer fins a la cosa més simple perquè em prenguen mitjanament de debò. El pitjor de tot és que no és la seua culpa perquè ens han ensenyat i ens estan pintant un món en el qual és més fàcil pensar que una persona amb limitacions és un exemple de superació al qual cal tractar entre cotons, en comptes d’assumir i gestionar que, encara amb elles, pot viure encara que no com una persona igual a la norma perquè això no és real.

Si algú pensa que ho és li convide que em preste el seu cotxe i es munte de copilot a veure on arribem. Els temes tabús i els eufemismes fa per a la gent que siga més fàcil evadir els aspectes de la realitat que no són capaces de gestionar i, al final, evadir és sinònim d’apartar. Podria escriure 100 pàgines reflexionant sobre això però crec que ho deixaré en algunes frases cèlebres que crec que NO hauríeu de dir-li a una persona cega.

1. Pobret/a
2. Eres bonic/a per a ser cec/cega
3. Ah, però els cecs també… (estudieu, treballeu, fumeu, beveu, viatgeu, s’acosteu en gent)
4. La teua parella és cec/cega també, veritat?
5. L’última me la reserve per a fer un esment especial per a la gent que li pregunte per a arribar a un lloc i la seua resposta és per allí, cap allà o directament m’assenyalen cap a alguna direcció.

L’eliminació del concepte “disminuït” de l’Article 49 de la Constitució Espanyola
Des del col·lectiu de persones amb diversitat funcional es reclama una reforma de l’Article 49 de la Constitució Espanyola, amb l’objectiu de canviar el terme “disminuït” per “discapacitat”.

El Consell de Ministres va aprovar al maig de 2020 un avantprojecte de reforma d’aquest article, arran de la Convenció de l’ONU dels Drets de les Persones amb Discapacitat, que va ser aprovada en 2006 i signada per l’Estat Espanyol l’any 2008. La proposta establia la prohibició de qualsevol discriminació cap al col·lectiu de persones amb diversitat funcional, establint una obligació cap als poders publicos de salvaguardar la igualtat i la llibertat reals i efectives d’aquest col·lectiu.

Aquest avantprojecte de reforma va arribar al Congrés el dijous 30 de setembre de 2021, va ser portat a votació i els resultats van ser els següents: 205 vots en contra, 142 a favor i 3 abstencions. Segons la portaveu de VOX en la Cambra Baixa, Macarena Olona, el Parlament “no té legitimitat moral” per a tocar l’obra de “els pares constitucionalistes”, a causa de la presència de “partits que qüestionen obertament la Constitució Espanyola i la voladura de la qual pretenen”. Per tot això, la reforma continuarà debatent-se i prosseguirà la tramitació parlamentària.

Les Associacions pertanyents a la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (COCEMFE) reivindiquen que la “terminologia és clau” i insisteixen que “és un tema de Drets Humans”. Plena Inclusió se suma a les declaracions de la Confederació, el seu director general Enrique Galván incideix en què “és fonamental que la norma més important d’Espanya, que és la Constitució, estiga en línia amb la convenció de Nacions Unides”.

Les dades actuals sobre el cens de persones amb diversitat funcional de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) daten del 2008. Aqueix any van significar el 8 ‘5% de la població espanyola. No obstant això, es preveu que augmenten les xifres per al nou estudi que s’està realitzant

 

Hola em dic Erika i sóc una dona trans de 29 anys que lluita dia tres dia per ser el tipus de dona que sempre havia volgut ser.
He de reconèixer que, a pesar dels meus privilegis com a dona blanca europea i no haver sofert tantes injustícies com altres companyes, no ha estat un camí fàcil. A dia d’avui puc dir que estic molt satisfeta de la vida que duc malgrat algunes situacions que m’ocorren de quant en quant per la me condició, però no sempre ha estat aixina.

Quan penso en la meua infància i adolescència la recordo en un filtre gris i bastant solitària, vaig tindre la oportunitat de començar la meua transició quan era adolescent, però per la desinformació, la falta de referents i el bullying que sofria a diari vaig silenciar eixe desig donant com a resultat una adolescència plena de complexes i disfòria.

Es esgotador tindre que estar justificant la teua identitat tots els dies de cara a la societat, les institucions o inclús de la teua pròpia família. Viure en una societat en la que prima el binarisme i els canons estètics pot arribar a ser un mal son, contínuament ens estan bombardejant en allò que es lo vàlid, provocant-nos molta disfòria pel nostre cos i posant-nos metes impossibles.

Considero que sense donar-nos conter moltes de les cirurgies que ens plantegem les persones trans tenen mes a veure en un tipus de supervivència que en algo que reialment desitgem. Quan parlo de supervivència me refereix a que quan menys “trans” pareixes, en esta societat, millor, menys exposada les agressions i a la transfobia.

No són casos aïllats, són conductes d’odi cap al col·lectiu LGBTIQ. La majoria d’agressions o situacions on és clarament visible una conducta d’odi no són situacions esporàdiques, són fets que es donen de manera continuada tant en els espais públics com en els privats.

En els últims mesos aquestes agressions s’han vist de manera freqüent en els grups suposadament de suport o confiança, aquesta particularitat de l’espai privat com a lloc susceptible de rebre discriminació dificulta la reafirmació de l’orientació o l’exposició en els entorns més íntims. Per descomptat, si aquestes agressions han sigut visibles en l’entorn més privat, en l’entorn públic i internet (a través de les xarxes socials) s’ha donat quasi diàriament.

Les edats de les víctimes es troben aproximadament entre els 19 i 35 anys i encara que les víctimes informants generalment siguen homes cis homosexuals (70%), no es poden oblidar les dones i víctimes trans (independentment de la seua orientació sexual). Les dones trans són els qui més pateixen tot tipus de discriminacions i violències en gran part, degudes a la seua major visibilitat i exposició pública. És possible que se de per l’estigma i marginació que viu el col·lectiu.

Les comunitats autònomes on més incidents es registren segons FELGTB són Madrid, Comunitat Valenciana i Catalunya ens parla d’una greu situació malgrat ser les ciutats amb organitzacions mes sòlides i amb major implantació per a donar resposta a les necessitats del col·lectiu amb més víctimes. Per això, és imprescindible fer més espessa i fort la xarxa de fonts per tot l’Estat Espanyol per a educar a la població contra les conductes d’odi i donar suport a les mates d’aquests delictes.

 

Sóc Jami i tinc 30 anys. He eixit del meu país a la recerca de ser jo mateix, sóc refugiat i sóc ací per a aconseguir-ho.
Vinc d’un país ple d’homofòbia i desigualtat social i vull poder sumar a l’Estat Espanyol. Aquest país és el que m’està donant l’oportunitat de construir una nova vida, no parle del govern perquè he sigut rebutjat per ell en diverses ocasions.

Sóc ací gràcies als amics i amigues que em vaig fer amb el temps i es que aconseguiré tindre la vida que vull. Jo, com moltes altres persones, he eixit a la recerca de la meua vida i vull contar la meua història perquè la gent sàpia que no és fàcil però ho aconseguirem.

Existim, som moltes més de les que imagines i mai baixarem la guàrdia perquè patim per ser els qui som i som ací per a secundar i salvar als que encara estan perduts.
Estic orgullós de la meua comunitat i mai serem xicotets, fràgils i ignorats. Al Brasil tindre estudis i estar preparats per al mercat de treball no et val de res, llevat que destaques per la pell blanca i vindre d’una província desenvolupada.
Però ací estem, lluitant per a ser i poder tindre un vida digna sense violència i menyspreu. Me n’alegre de ser gai i de ser com sóc.

Admet que no és fàcil i no ho serà i per això estem lluitant perquè totes accepten i compartisquen la nostra existència i veu!

España denegó más del 97% de las solicitudes de asilo tramitadas en 2020: según indica la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) en su último informe “88.762 personas solicitaron protección internacional en España, el 87% originarias de América Latina”. Colombia, con 38.683 peticiones de asilo presentadas, solo superado por Venezuela, acumuló 37.907 negativas.

España otorgó protección internacional a un total de 5.700 personas durante el año 2020. De las 114.919 solicitudes estudiadas, 28.365 procedieron de Venezuela; 27.576, de Colombia; 5.536, de Honduras; 5.162, de Perú; 3.750, de Nicaragua, 2.521, de El Salvador; 1.537, de Mali; 1.531, de Cuba; 1.120, de Ucrania; y 1.108, de Marruecos.

Con estos datos, España se coloca en la cola de los países de la Unión Europea en materia de reconocimiento y protección. Según el informe publicado por CEAR, Francia tiene una tasa de reconocimiento del 22%; Italia, del 23%; Bélgica, del 35%; y Alemania, del 44%.

Siguiendo los pasos de Trump, la Unión Europea levanta muros y fronteras ante la llegada de personas migrantes. Grecia, Polonia y Lituania están construyendo fortalezas para impedir que estas personas puedan cruzar sus fronteras. Ante la ausencia de una política común en materia de refugiados y asilo político, la UE decide fortificarse con más de mil kilómetros de hormigón, alambradas y vallas.

Según datos de CEAR y ACNUR, en el mundo existen entre 80 y 82 millones de personas refugiadas, de las cuales el 86% fueron acogidas por países empobrecidos.

 

El meu nom és Mario González, sóc psicòleg i actualment treballe a València com a educador. Em vaig criar en una família nombrosa i gitana d’origen humil en el sud de La Manxa, la meua família es dedica a les atraccions de fira, una cosa que ha xocat molt amb la nostra inclusió, ens hem sentit molt apartats per la nostra manera de vida nòmada i itinerant. Tant és així, que hem patit d’una manera similar el conflicte intern del migrant com el pont entre dues cultures.

En el meu recorregut formatiu, he estat vivint també de manera itinerant gràcies a beques internacionals en països diversos com Mèxic, Corea del Sud, l’Iran o Alemanya entre altres. Això m’ha servit per a aplicar la meua identitat a una nova forma de vida fora de la tradició familiar de la venda ambulant.

Actualment, treballe com a educador d’adolescents gitanos en etapes postobligatòries. Els obstacles i barreres que un pateix, moltes vegades, li’ls crea un mateix o en el seu propi entorn mes pròxim, he volgut trencar barreres des de xicotet, la qual cosa ha suposat una plasticitat i adaptabilitat a l’entorn, generant una confiança i seguretat en un mateix que ha fet minimitzar els obstacles al mínim, sempre sabent des d’on partim, havent creuat el pont, qui sap si assimilant-nos o mantenint l’essència.

En la meua comunitat la falta de referents, les dreceres a la vida i els models de comportament negatius són els principals problemes que hem d’atallar. Això és el que cal entendre per a poder superar l’odi al diferent, el que existisquen maneres de vida que ens fan diversos i que partim de diferents posicions.

En 2020, en España, se registraron 425 quejas y denuncias de personas gitanas víctimas de discriminación, que pidieron soporte a la Fundación Secretariado Gitano.

Frente a los 334 casos de delitos de odio hacia el pueblo gitano registrados en 2019, como bien indica el Informe Anual de Discriminación y Población Gitana de la FSG, se ha podido observar un incremento considerable en el nombre de faltas registradas. Dicho aumento es debido, entre otros factores, a incluir en el estudio cualquier tipo de mensaje y delitos de odio antigitano que se haya llevado a cabo vía online, como en redes sociales.

De la mayoría de denuncias llevadas a cabo, se destaca la discriminación a la hora de acceder a una vivienda, en el momento de encontrar un empleo, o incluso se puede afirmar la negación hacia el pueblo gitano en el acceso a diferentes servicios y bienes, como comercios.

Secretariado Gitano ha puesto hincapié en la necesidad de dictar una Ley de Igualdad de Trato que acabe con estas discriminaciones, en todos los ámbitos, por razones de etnia.
Conocer a las personas antes de juzgar, y dar una imagen real y positiva sobre la comunidad gitana, es un gran paso para empezar a cambiar los estereotipos negativos, además de conocer la verdadera realidad.

Artículo 14 de la Constitución española de 1975:
Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.